MANIFEST DE LA XARXA EN DEFENSA DEL TERRITORI

El planejament territorial a Catalunya

L'ordenació territorial de Catalunya està regulada per la Llei de política territorial de Catalunya aprovada el 1983. Aquesta llei, reconeixent que el model de desenvolupament d’un país està molt determinat pels plans d’ordenació del territori, preveia l’existència de tres figures de planejament: el Pla Territorial General de Catalunya, els Plans Territorials Parcials i els Plans Territorials Sectorials.

Amb un retard considerable, l’any 1995, es va aprovar el Pla Territorial General, que va ser molt criticat per la seva visió allunyada del desenvolupament sostenible, mentre que a escala regional dels sis plans territorials parcials previstos només s’ha aprovat el de Terres de l’Ebre.

La regió metropolitana de Barcelona, tot i que comprèn set comarques (Maresme, Vallès Oriental, Vallès Occidental, Barcelonès, Baix Llobregat, Garraf i Alt Penedès) amb una població total de més de 4.000.000 de persones, no té encara un pla d’ordenació coherent i, el que és més greu, els treballs per a fer-ho romanen aturats.

Aquesta manca de planejament territorial fa que l’ordenació d’aquestes set comarques es faci a partir del Pla General Metropolità (PGM) o a partir dels plans dels propis municipis.

La impossibilitat de revisar el PGM fins que no s’aprovi el PTMB i el retard en l’aprovació d’aquest darrer ha facilitat que es produeixin revisions encobertes del PGM, formalment tramitades com a modificacions puntuals, i que han accentuat encara més l’anacronisme del PGM, que porta en vigor des de juliol de 1976. Actualment operacions urbanístiques de fort abast especulatiu s’aprofiten de l’absència d’aquest instrument que ha de regular globalment el territori.

D’altra banda, és clar que la societat de la dècada dels 70 del segle passat era molt diferent a l’actual i, per tant, plantejaments territorials dibuixats pel PGM, com les previsions demogràfiques que dupliquen l’actual o el sobredimensionament de la xarxa viària responen a les d’un model desenvolupista que desconeixia les repercussions ambientals d’aquestes decisions.

En els temps actuals, el PGM és un instrument totalment envellit, atès que no s’ajusta a les directrius d’un desenvolupament sostenible, recollides en gran part en compromisos internacionals posteriors, com les Cimeres de Rio (Agenda 21 local), Johannesburg o Kyoto.

Així doncs, la importància de l’aprovació del Pla Territorial Metropolità de Barcelona (PTMB) rau bàsicament en el fet que haurà de dotar aquesta regió d’un model de territori coherent, més enllà de la concepció fragmentada actual i adequat a les necessitats reals del segle XXI, incorporant criteris de sostenibilitat.

L’única sortida d’aquesta situació de caos i d’atzucac és la redacció i aprovació urgents del Pla Territorial Metropolità de Barcelona. Aquest nou marc d’ordenament ha de recollir les sòlides reivindicacions dels moviments ecologistes i cívics com la desclassificació dels sòls urbanitzables que perviuen a espais naturals protegits, la delimitació dels creixements urbanístics de les poblacions per evitar la formació de continus urbans, la preservació dels corredors ecològics i de l’agricultura periurbana, la definició d’un mapa d’equipaments comunitaris, l’impuls d’una política d’habitatges que no contempli només la nova construcció, sinó també la situació dels immobles desocupats i la rehabilitació, la protecció del patrimoni històric, etc.

Per tot això, reivindiquem:

1. Que la Generalitat, i la resta d’administracions amb competències territorials obrin els canals de participació ciutadana per dur a terme l’elaboració consensuada del PTMB.
2. Que aquest PTMB compleixi els compromisos internacionals per assolir un desenvolupament sostenible efectiu.
3. Que mentre no s’aprovi aquest PTMB es decreti una moratòria per aquelles intervencions urbanístiques amb transcendència territorial, que es recullen en l’Annex següent:

Molins de Rei, 15 de març de 2003